PICAP S.L. Edició de discos
14/11/2018

Avís Legal
Apt. correus, 253 · 08200 Sabadell (BCN) · Tel. 93 747 11 00 · Fax. 93 714 36 43 picap@picap.cat
Español  |  English
NOTÍCIES
"Sons de la memòria: Maria Carta" de Maria del Mar Bonet

A Siligo (Sardenya), poble natal de la Maria Carta, hi ha una Fundació-Museu que porta el seu nom i que recorda la seva vida (1934-1994).

Maria CartaA començaments d’any, el director d’aquesta fundació em va donar una bona notícia: m’atorgaven el Premi Maria Carta 2008. La intenció d’aquests premis anuals és reconèixer el treball d’artistes sards i també d’artistes de fora que han contribuït a la difusió de la cultura sarda.

Me’l donaren el 10 d’agost al poble, dins una celebració de tot un dia que començava amb una trobada a l’ajuntament, on l’alcaldessa va rebre tots els guardonats donant-nos la benvinguda. Després celebraren una missa a l’església, on varen cantar alguns artistes sards, i abans de dinar vàrem assistir a la inauguració d’una plaça al bell mig del poble, amb el retrat i el nom de la Maria. A la nit va ser l’entrega dels premis a la mateixa plaça, que té la forma d’un petit amfiteatre.

Siligo és ben a prop de Sassari i de l’Alguer. Té mil habitants, que viuen encara del blat i del pastoreig. El siligo, a més de donar nom al poble, és una varietat de blat superior. Entre oliveres i vinyes, també hi han construït fa pocs anys un observatori astronòmic, que acull científics, estudiants i turistes.

Va ser una alegria doble per a mi. Primer, perquè havia conegut la Maria Carta, havíem cantat juntes i teníem una bona amistat. I segon, perquè me’l donaven per la meva versió de la cançó sarda “Boghe, ´E Riu”, que jo vaig titular “Des de Mallorca a L’Alguer”, cançó que mai he tret del meu repertori i que també Nacho Duato ha inclòs en el ballet sobre cançons meves “Arenal”.

Maria del Mar BonetCap a finals dels anys 70, algú em va regalar un disc de la Carta. Tot eren cançons tradicionals sardes. Escoltant-la em van venir ganes de conèixer més la seva illa, la seva cultura i la seva llengua. La seva veu em va corprendre, profunda i tendra al mateix temps. Tenia una gran seguretat, que només dóna el fet d’haver respirat des de petita tot el tresor que és haver nascut en un poblet de Sardenya com el seu.

La Maria, als anys 50, va guanyar el títol de miss Sardenya. Era molt guapa, d’una bellesa molt mediterrània. Quan ens vam conèixer a París l’any 1984 encara impressionava. Participàvem en uns recitals que duraven tres setmanes al Teatre de la Ville. Les banderoles anunciaven “Les tres Maries”. Maria Carta, Maria del Mar Bonet, Maria Farantouri.

El primer dia vàrem coincidir a l’hotel, ella anava acompanyada pel seu marit i el seu fill, un nen de quatre anys, David. Ens venien a cercar al matí per participar en un programa de promoció del festival a la televisió. Jo encara no l’havia vist mai cantar en directe. Ho va fer a cappella, un Ave Maria en sard. Preciosa...

Aquell dia vàrem tenir temps per parlar molta estona. Comentàrem els respectius repertoris que cantaríem al teatre. Cançons de treball del camp, de bressol, danses, poesia, etc. Constatàrem que teníem moltes coses en comú, tradicions, paraules, ritmes i el fet que les nostres illes eren molt a prop i semblaven tan lluny.

Totes dues havíem marxat de jovenetes, ella cap a Roma i jo a Barcelona, i sentíem el que volia dir marxar, deixar lluny la família, els amics..., el nou camí ens donava nous aprenentatges i ens obria possibilitats professionals fins llavors impensables. Tot això acompanyat sempre pel sentiment d’enyorament, i també per una sensació ambigua de pertinença i d’exclusió al mateix temps. Com diu Isidor Marí parlant també de la seva illa: “tu sempre em seràs esquiva/ jo per sempre seré teu”.

Maria CartaAl llarg del temps ens vam anar trobant, i recordo l’última vegada que la vaig veure. Va ser a Barcelona, a la Plaça del Rei, convidada per l’Ajuntament. Vaig aprofitar per ensenyar-li la ciutat i li vaig regalar el meu nou disc, on hi havia la cançó sarda “Boghe, ´E Riu”, que havia versionat al català l’Albert Garcia. Ella va dir-me que aquesta cançó l’havia descobert i cantat de nou feia molts anys. Quan va començar a cantar a Sardenya va ser la primera a donar importància a la música tradicional perquè la gent de l’illa mirava aquest repertori amb una certa indiferència. El seu esforç, i l’èxit com a artista que va tenir després, va ser definitiu per aconseguir que a Sardenya es prengués consciència de la riquesa de la música sarda.

Va estar lligada al Partit Comunista Italià, i la van elegir consellera comunal a Roma del 1976 al 1981. “Algú es pot sorprendre –deia la Maria–, no tant de la meva candidatura, com potser d’haver sabut que sóc comunista... Penso que francament s’haurien de sorprendre del contrari... pels meus orígens, la meva manera de viure, el món sofert dels meus cants sards m’han portat cap a aquesta única identitat. Sóc una dona que lluita perquè es pugui realitzar, en el nostre país, un futur humà més just.”

Va donar cursos d’Antropologia i Tradicions Populars a la Universitat de Bolonya. Va escriure poesia, recollida en el seu llibre Canto rituale. A més de la seva llarga carrera de cantant (26 discos i recitals arreu del món), va ser també actriu i va fer teatre i pel·lícules (Jesús de Natzaret de F. Zeffirelli i El Padrino II, de F.F. Coppola, entre les més importants).

Des que va començar la seva carrera, va ser una finestra oberta sobre la seva terra, la seva cultura i la seva llengua, sobre la gran i extraordinària riquesa de tradicions de la seva Sardenya. Cap a l’any 1989 va emmalaltir d’un càncer de pit i va lluitar fins al 1994. No va deixar de cantar fins a un mes abans de morir. Aquests dies, d’alguna manera, ha sigut ella que m’ha convidat a veure el seu poble. De la mà dels seus germans, del seu fill David i dels seus nebots, he recorregut el seu poblet. M’han ensenyat el museu i la fundació on guarden i projecten les seves pel·lícules, els seus discos, vídeos i llibres. Els seus vestits i els instruments que l’acompanyaven.

A Siligo, on continuen sembrant i recollint el blat, les olives i el vi. On guarden per sempre la veu de la Maria Carta.

 

Maria del Mar Bonet

  Compartir la notícia   enviar aquesta notícia